Fer de l'art una via per a tenir cura de la vida interior i del benestar de les persones ha estat l'encert de l'Artteràpia. Fa molt temps ja que tant els artistes i historiadors, com els professionals dels àmbits de la salut, estan d'acord en afirmar que fer art té quelcom de terapèutic, ja què ens permet expressar i simbolitzar allò que portem a dintre. L'Artteràpia, però, va més enllà i desenvolupa un mètode que, emfasitzant aquesta potencialitat curativa de la pràctica de les arts, permet posar consciència al procés creatiu i al que ens desvetllen les obres sobre nosaltres mateixos. Gràcies a això, podem desvetllar els nostres conflictes i introduir canvis creatius a la pròpia vida. Per a que això succeeixi, cal la presencia d'una persona que ja hagi fet aquest procés i que estigui capacitada per a acompanyar, ajudar i sostenir a qui vol iniciar-lo. Aquest és l'artterapeuta.
Cal també un espai adient on sigui possible fer art, on hi hagi materials artístics i de suport disponibles. La freqüència i la regularitat de les trobades, essencials per a que s'arribi a posar en marxa un procés artístic i es creï un vincle de confiança entre el pacient i l'artterapeuta, son també importants. Aquest és el que es coneix com el setting, o marc terapèutic.
Tot i que es tracta d'una disciplina nova al nostre país, l'Artterapia es va desenvolupar plenament des de la Segona Guerra Mundial, quan sorgí, de manera gairebé simultània a Anglaterra i als Estats Units. El seu nom el devem a Adrian Hill, un pintor britànic afectat de tuberculosi, que va animar a pintar a altres interns del sanatori on residia, i va poder constatar els grans beneficis que fer art els donava als seus companys malalts.
Influenciada als inicis, sobretot, per la psicoanàlisi, l'Artteràpia s'ha nodrit de diferents corrents i escoles psicoterapèutiques, així com de les d'avantguardes històriques, de l'art contemporani i de la teoria de l'art. S'aplica en diferents àmbits, com la salut mental i física, l'educació i l'àmbit social, especialment amb col·lectius en risc d'exclusió. Es treballa en sessions individuals o de grup, i també amb famílies.
Després d'aquesta breu introducció, el que millor ens pot il·lustrar com opera l'Artteràpia és la presentació d'unes vinyetes. Veurem a continuació dos exemples d'imatges fetes en teràpia que permeteren a les seves autores prendre consciència de l'emoció de la ràbia front la pèrdua d'un ésser estimat. Quan hem de fer el dol per una pèrdua, o una separació, ens semblen acceptables els sentiments de tristesa, de dolor, fins i tot de por. Però la ràbia ens pot semblar una emoció fora de lloc, en aquestes circumstàncies i, si la neguem, ens pot fer la guitza de maneres diverses, i aparèixer amagada sota símptomes físics o bé manca d'energia, de claredat mental i d'empenta vital.
El primer cas és el d'Anna, nom fictici d'una jove que ha perdut ambdós progenitors en un espai molt breu de temps. Fa nou mesos ja que la mare ha mort i Anna està vivint l'etapa més depressiva i dolorosa del seu procés de dol. L'Artteràpia l'està ajudant a poder donar sortida al seu patiment, gràcies a la expressió pictòrica i a l'augment del sentiment estètic a la qual l'ha portada la malenconia. Un dia arriba amb conjuntivitis i les genives inflamades. Li dic que els terapeutes sospitem que les "-itis" poden amagar sentiments d'enuig no expressats. Això sembla tenir sentit per a ella i s'anima a guixar amb força, amb un retolador negre ben gruixut, sobre un paper de gran format, el més gran que ha fet fins ara. Després de guixar enèrgicament durant una bona estona, es mira de lluny el que ha fet i es sorprèn de veure emergir una figura familiar, enmig dels gargots, tal com Da Vinci veia paisatges a les taques d'humitat de les parets (Fig. 1).
Fig. 1
"Mare". Retolador i cera sobre paper. (100x70cm)
Sorgeix el rostre de la seva mare i és aquí quan se n'adona de que està enfadada amb ella perquè no hi és quan més la necessita. Aquesta presa de consciència determinarà l'acabament de la fase depressiva del seu dol i el començament de la recuperació i la reestructuració de la seva vida.
El segon cas és el d'una dona de mitjana edat, a la qual anomenarem Cristina, que s'ha separat del marit, després de més de vint anys de matrimoni, i s'ha mudat de ciutat per a buscar feina i començar una nova vida, sola. El divorci l'abocada a múltiples pèrdues i es troba en una etapa confosa, en la qual encara no sap ben bé cap a on enfilar la seva vida. Busca feina, casa, noves amistats... mentre es troba dintre d'un estat més aviat confós. Ha començat Artteràpia en grup, amb el desig de sentir-se una mica més recolzada en aquesta època de canvis. Un dia fa una petita obra de pastel sobre cartolina, a la qual anomena "nebulosa", i que reflexa aquest estat de manca de claredat mental en el que es troba. A la sessió següent, reprèn la peça i comença a fer-li talls i incisions precises amb un cutter, amb un gest contingut i forçat que podria amagar una ràbia reprimida. Quan comentem les obres davant de tot el grup, Cristina diu que ha fet els talls per a posar llum a la nebulosa (Fig 2). Jo li faig notar la tècnica que ha fet servir per a posar llum i quins altres recursos podria haver emprat per a la mateixa finalitat. Sorgeix la frase, d'algú del grup, de "posar llum a ganivetades". Això fa que Cristina reaccioni i se n'adoni de tota la ràbia que porta a dintre per haver de fer aquest canvi no desitjat a la seva vida.
Fig. 2
"Nebulosa". Pastel i ganivetades sobre paper. (30 x 25 cm)
En aquest cas ha estat la tècnica artística que ha fet servir Cristina la que ens ha posat sobre la pista de quina era la emoció que s'amagava rera un aparent estat de confusió.
Veient aquest dos exemples, podem entendre com l'Artteràpia és un procés dinàmic i obert, on tot el que succeeix en el transcurs de la sessió, així com les obres que es produeixen, es susceptible de contenir un significat simbòlic i esdevenir una metàfora de la vivència interna de la persona. Quan més escoltem i desvetllem aquest significats simbòlics acabarem llaurant una canal de comunicació per a mirar a dintre.
L'Artteràpia ha de ser per força un procés creatiu, que defugi protocols i tècniques pre-establertes i que, fidel al procés de creació que viuen els artistes, representi una immersió a l'espai en blanc, al buit fèrtil, per a deixar que emergeixi allò genuí que necessita fer-se visible.
L'artterapeuta nodreix la creativitat d'aquells dels quals té cura. Amb la seva presencia, que conté i que no jutja, i amb les seves intervencions, va alletant la confiança i el coratge que el pacient necessita per arriscar-se a explorar els llocs més difícils i desconeguts del seu interior. Però, a la vegada, l'artterapeuta necessita també nodrir-se, rebre per a poder donar. La millor manera de fer-ho és alimentant la seva pròpia creativitat i fent art, per a connectar-se amb el seu ésser. Quan no es dona aquest temps per a tenir cura d'ella o d'ell mateix, la seva experiència i el seu treball s'empobreixen i es manlleva aquell plaer i l'alegria vital d'expressar i de crear amb consciència, que s'esmerça en despertar en els demés.
Magdalena Duran. Barcelona, 2010
4
