lunes, 11 de abril de 2011

TRES PIEZAS DE UN PUZZLE

de Nora Ancarola

“Yo que antes caminaba por los bosques de hayas admirando

el color azul que adquiere la pluma del grajo cuando cae,

y que encontraba en mi camino al vagabundo y al pastor, voy

de pieza en pieza con un plumero en la mano...”

Virginia Woolf, Las Olas


...”- No se puede creer en cosas imposibles, dijo Alicia...

- Vaya, no has tenido mucha habilidad, dijo la Reina... pues yo, algunas veces, he creído en

SEIS cosas imposibles antes del desayuno.”

Lewis Carroll, Alicia a través del espejo

Lo personal es político y el renombrar lo cotidiano

Desde hace ya varias décadas, las mujeres hemos puesto a debate desde nuestra masiva incorporación en la profesionalización dentro del mundo del arte, cuestiones como la representación del cuerpo o el concepto de privacidad, entendiéndolas como temas que competen a la sociedad en general. “Lo personal es político” la famosa frase de Carol Hanisch y concepto desarrollado por Kate Millett, ya en los años 60 fue la premisa desarrollada por innumerables artistas de la época y que continúa hasta nuestros días, lo demuestra. Concebir el cuerpo como un “campo de batalla” a la manera de Barbara Kruger o generar una “iconología vaginal” tal como lo explican en su artículo Femenale Imaginery Judy Chicago y Miriam Shapiro[1], fue de algún modo la manera de compensar tantas “envidias freudianas”.

También hemos de decir que la auto-representación tuvo en su momento importantes críticas, como las de las teóricas construccionistas Griselda Pollock o Laura Mulvey[2], que alertaban del peligro de un nuevo sometimiento del cuerpo femenino. A pesar de ello, en las últimas décadas del siglo XX las artistas no han dejado de producir innumerables obras en relación a la exploración de su cuerpo o bajo la premisa de generar una lectura subversiva en la propia auto-representación: la ética del cuidado en la obra Lygia Clark, la imagen de la vulnerabilidad en la de Rineke Dijkstra, el cuerpo ritualizado en Gina Pane, el cuerpo simbolizado en Begoña Montalbán o en la obra de Carmen Navarrete, son ejemplos de ello.

También la representación del cuerpo en sus relaciones con el poder, la violencia y la sexualidad fueron el foco de atención del arte producido por gran número de artistas de las últimas décadas, en su mayoría mujeres, como Ana Mendieta, Orlan, Cindy Sherman, Pepe Espaliú, y un largo etcétera.

Pero así también otros parámetros se desarrollaron en profundidad provenientes del ámbito de lo privado: “lo doméstico” en su aspecto más amplio y como metáfora de la existencia. “Siento mi casa como una trampa” decía Louise Bourgeois. La incorporación de elementos y objetos del interior de la casa-hogar (Marthe Rosler, Rosmarie Trockel, Mona Hatoum) o la incorporación en la producción de la obra de técnicas tradicionalmente “artesanas y femeninas” como el tejido y el bordado (Ghada Amer, Elena del Rivero, Marga Ximenez) otorgándoles nuevos contenidos suvbersivos dentro del discurso contemporáneo, generaron un “tráfico” entre público y privado que puso por fin en cuestión la tópica asociación de la mujer ligada al instinto y la naturaleza, es decir al exclusivo mundo de lo privado, y la también tópica ligazón del hombre con la inteligencia y la cultura de lo público.

Si, por otro lado, el feminismo se ha citado frecuentemente como prototipo de la postmodernidad, ha sido en gran parte por estas estrategias particulares que redefinen de manera radical la actividad artística creando nuevos parámetros. Hemos de tener en cuenta que las artistas del siglo XX no podían sentirse identificadas con una modernidad tan exclusivamente androcéntrica tanto en su pensamiento como en su paradigma del “artista expresivo”, significado por “el pintor”. También es por ello que las artistas pudieron entender muy rápidamente los cambios que la nueva sociedad requería, comprendiendo que los significados de la obra van mucho más allá de la expresividad del propio artista, inscribiendo el arte en un marco contextual e interpretativo más ligado a la cultura y a la sociedad en su conjunto. Esta reconceptualización de la función de la obra de arte es posiblemente el legado más relevante que aportan las artistas y el feminismo a la sociedad en los años ’70 y que ha transformado de manera radical el arte venidero.

(continuarà....)

[1]El primer programa educativo orientado hacia el arte feminista en Estados Unidos fue en 1970 en la California StateUniversity, Fresno. Un grupo de estudiantes feministas junto a Judy Chicago y Miriam Schapiro fueron pioneras en el estudio del movimiento del arte feminista. Femenale Imaginery, Womanspace Journal, 1973

[2] No obstante las lógicas diferencias de posturas ideológicas entre los feminismos (esencialista, construccionista, etc), vale la pena señalar que los objetivos de las personas comprometidas en la difusión de los estudios de género son comunes: el punto de partida es lograr la eliminación de las diferencias aun existentes entre los sujetos sociales masculinos y femeninos. Sin embargo, este proyecto social e intelectual se amplía hasta considerar como unos de sus objetivos fundamentales la eliminación de una política de exclusión que se basa no sólo en la noción de género sino también en la de raza, clase social y orientación sexual.

jueves, 7 de abril de 2011

Mesa redonda: ¿NOS PUEDE CURAR EL ARTE?

Con la intervención de Nora Ancarola (artista visual y gestora cultural), Jaume Claret (psiquiatra en el Hospital de día de Nous Barris), Magdalena Duran (arteterapeuta y terapeuta gestáltica), Montse Omenat (arteterapeuta y docente universitaria) y Eulalia Valldosera (artista visual)

Jueves 7 de abril, a las 19 h.

En el Convent de Sant Agustí – c/ Comerç 36, Barcelona


Col·laboració de Josep Maria Avilés per Antikeres









Para mi nieto… Roger

El atardecer

Encontré sombra de espino

en mí paseo de la tarde

El aire libre, revestido de escarcha

navegaba en aura verde.

fue un instante, un sigilo –

El silencio lo quebrantó ...

un llanto perdido.

La tarde era caída...

El horizonte... flor de naranjos.

Grises de terciopelo se fundieron

en abismos abstractos.

Asomada la noche ...

El llano guardó quietud ...

la alondra ensimismó sus alas,

despacio,

el viento silbó

y la sombras invadieron mi cuerpo

y mi cuerpo invadió las sombras.

Brotando tu recuerdo...

El aire quedó en silencio.

Col·laboració de Montse Baqués per Antikeres










Hi ha silenci a l’habitació, obro la porta per saber si hi ha alguna novetat i està quasi a les fosques, la sentor a productes farmacèutics m’aclapara però sento la respiració lenta i feixuga que em tranquil·litza, començo a veure els volums del seu cos a través de la penombra.

No tenim cap diagnòstic clar i no sabem contra que lluitar, ja fa dies que vivim aquesta incertesa i el dia a dia s’ha convertit en un vaivé de sorpreses i d’ensurts… Amb sento contempladora de les meves emocions i alhora me les qüestiono…

Dona i amant.

Han passat dos mesos.

Estem viatjant per un paisatge estèril, neguitosos per la seva falta d’aire, noto com la seva pell s'empal·lideix i m’inquieto, li faig preguntes, sense resposta, la seva cara d’esglai em dóna presagis, paro el cotxe, faig un preg als déus perquè no passi res, busco cafinitrina, la trobo i l’hi dono el més ràpit que puc, passen uns minuts de tensió… i esdevé la calma.

He sigut testimoni d’una insuficiència cardíaca, els seus pulmons s’han omplert d’aigua i la meva memòria d’aire fred.

A partir d’ara tot serà diferent.

El diagnòstic és un trasplantament de cor.

En el transcurs de la malaltia ell s’ha arrelat a la vida sense abandonar-la, intentant fins i tot domesticar-la, però a cops i d’amagat jo l’he vist en el meus pensaments mes íntims com defallia i he sentit que el meu paper assignat al llarg de la història s’ha manifestat com un insecte que desplega les seves llargues antenes.

Una feminitat es revelava.

...I he optat sense adonarme’n per l’amant que acompanya en aquest feixuc trajecte, creant treves, bescanviant silencis i secretejant futurs… carinyosament l’he amanyagat he reposat la meva orella sobre el cor i he sentit el seu pausat batec ens hem mirat i les seves pors s’han atenuat…

En la foscor les meves s’han accentuat.

I afamat de recursos finalment ha aconseguit domesticar la vida, esbossant un altre trajecte.


miércoles, 23 de febrero de 2011

L'art com a instrument curatiu

Fer de l'art una via per a tenir cura de la vida interior i del benestar de les persones ha estat l'encert de l'Artteràpia. Fa molt temps ja que tant els artistes i historiadors, com els professionals dels àmbits de la salut, estan d'acord en afirmar que fer art té quelcom de terapèutic, ja què ens permet expressar i simbolitzar allò que portem a dintre. L'Artteràpia, però, va més enllà i desenvolupa un mètode que, emfasitzant aquesta potencialitat curativa de la pràctica de les arts, permet posar consciència al procés creatiu i al que ens desvetllen les obres sobre nosaltres mateixos. Gràcies a això, podem desvetllar els nostres conflictes i introduir canvis creatius a la pròpia vida. Per a que això succeeixi, cal la presencia d'una persona que ja hagi fet aquest procés i que estigui capacitada per a acompanyar, ajudar i sostenir a qui vol iniciar-lo. Aquest és l'artterapeuta.

Cal també un espai adient on sigui possible fer art, on hi hagi materials artístics i de suport disponibles. La freqüència i la regularitat de les trobades, essencials per a que s'arribi a posar en marxa un procés artístic i es creï un vincle de confiança entre el pacient i l'artterapeuta, son també importants. Aquest és el que es coneix com el setting, o marc terapèutic.

Tot i que es tracta d'una disciplina nova al nostre país, l'Artterapia es va desenvolupar plenament des de la Segona Guerra Mundial, quan sorgí, de manera gairebé simultània a Anglaterra i als Estats Units. El seu nom el devem a Adrian Hill, un pintor britànic afectat de tuberculosi, que va animar a pintar a altres interns del sanatori on residia, i va poder constatar els grans beneficis que fer art els donava als seus companys malalts.

Influenciada als inicis, sobretot, per la psicoanàlisi, l'Artteràpia s'ha nodrit de diferents corrents i escoles psicoterapèutiques, així com de les d'avantguardes històriques, de l'art contemporani i de la teoria de l'art. S'aplica en diferents àmbits, com la salut mental i física, l'educació i l'àmbit social, especialment amb col·lectius en risc d'exclusió. Es treballa en sessions individuals o de grup, i també amb famílies.

Després d'aquesta breu introducció, el que millor ens pot il·lustrar com opera l'Artteràpia és la presentació d'unes vinyetes. Veurem a continuació dos exemples d'imatges fetes en teràpia que permeteren a les seves autores prendre consciència de l'emoció de la ràbia front la pèrdua d'un ésser estimat. Quan hem de fer el dol per una pèrdua, o una separació, ens semblen acceptables els sentiments de tristesa, de dolor, fins i tot de por. Però la ràbia ens pot semblar una emoció fora de lloc, en aquestes circumstàncies i, si la neguem, ens pot fer la guitza de maneres diverses, i aparèixer amagada sota símptomes físics o bé manca d'energia, de claredat mental i d'empenta vital.

El primer cas és el d'Anna, nom fictici d'una jove que ha perdut ambdós progenitors en un espai molt breu de temps. Fa nou mesos ja que la mare ha mort i Anna està vivint l'etapa més depressiva i dolorosa del seu procés de dol. L'Artteràpia l'està ajudant a poder donar sortida al seu patiment, gràcies a la expressió pictòrica i a l'augment del sentiment estètic a la qual l'ha portada la malenconia. Un dia arriba amb conjuntivitis i les genives inflamades. Li dic que els terapeutes sospitem que les "-itis" poden amagar sentiments d'enuig no expressats. Això sembla tenir sentit per a ella i s'anima a guixar amb força, amb un retolador negre ben gruixut, sobre un paper de gran format, el més gran que ha fet fins ara. Després de guixar enèrgicament durant una bona estona, es mira de lluny el que ha fet i es sorprèn de veure emergir una figura familiar, enmig dels gargots, tal com Da Vinci veia paisatges a les taques d'humitat de les parets (Fig. 1).



Fig. 1

"Mare". Retolador i cera sobre paper. (100x70cm)

Sorgeix el rostre de la seva mare i és aquí quan se n'adona de que està enfadada amb ella perquè no hi és quan més la necessita. Aquesta presa de consciència determinarà l'acabament de la fase depressiva del seu dol i el començament de la recuperació i la reestructuració de la seva vida.

El segon cas és el d'una dona de mitjana edat, a la qual anomenarem Cristina, que s'ha separat del marit, després de més de vint anys de matrimoni, i s'ha mudat de ciutat per a buscar feina i començar una nova vida, sola. El divorci l'abocada a múltiples pèrdues i es troba en una etapa confosa, en la qual encara no sap ben bé cap a on enfilar la seva vida. Busca feina, casa, noves amistats... mentre es troba dintre d'un estat més aviat confós. Ha començat Artteràpia en grup, amb el desig de sentir-se una mica més recolzada en aquesta època de canvis. Un dia fa una petita obra de pastel sobre cartolina, a la qual anomena "nebulosa", i que reflexa aquest estat de manca de claredat mental en el que es troba. A la sessió següent, reprèn la peça i comença a fer-li talls i incisions precises amb un cutter, amb un gest contingut i forçat que podria amagar una ràbia reprimida. Quan comentem les obres davant de tot el grup, Cristina diu que ha fet els talls per a posar llum a la nebulosa (Fig 2). Jo li faig notar la tècnica que ha fet servir per a posar llum i quins altres recursos podria haver emprat per a la mateixa finalitat. Sorgeix la frase, d'algú del grup, de "posar llum a ganivetades". Això fa que Cristina reaccioni i se n'adoni de tota la ràbia que porta a dintre per haver de fer aquest canvi no desitjat a la seva vida.


Fig. 2

"Nebulosa". Pastel i ganivetades sobre paper. (30 x 25 cm)

En aquest cas ha estat la tècnica artística que ha fet servir Cristina la que ens ha posat sobre la pista de quina era la emoció que s'amagava rera un aparent estat de confusió.

Veient aquest dos exemples, podem entendre com l'Artteràpia és un procés dinàmic i obert, on tot el que succeeix en el transcurs de la sessió, així com les obres que es produeixen, es susceptible de contenir un significat simbòlic i esdevenir una metàfora de la vivència interna de la persona. Quan més escoltem i desvetllem aquest significats simbòlics acabarem llaurant una canal de comunicació per a mirar a dintre.

L'Artteràpia ha de ser per força un procés creatiu, que defugi protocols i tècniques pre-establertes i que, fidel al procés de creació que viuen els artistes, representi una immersió a l'espai en blanc, al buit fèrtil, per a deixar que emergeixi allò genuí que necessita fer-se visible.

L'artterapeuta nodreix la creativitat d'aquells dels quals té cura. Amb la seva presencia, que conté i que no jutja, i amb les seves intervencions, va alletant la confiança i el coratge que el pacient necessita per arriscar-se a explorar els llocs més difícils i desconeguts del seu interior. Però, a la vegada, l'artterapeuta necessita també nodrir-se, rebre per a poder donar. La millor manera de fer-ho és alimentant la seva pròpia creativitat i fent art, per a connectar-se amb el seu ésser. Quan no es dona aquest temps per a tenir cura d'ella o d'ell mateix, la seva experiència i el seu treball s'empobreixen i es manlleva aquell plaer i l'alegria vital d'expressar i de crear amb consciència, que s'esmerça en despertar en els demés.

Magdalena Duran. Barcelona, 2010

4

viernes, 18 de febrero de 2011

Col·laboració de Victòria Rabal per a Antikeres


“Cuidar”
Estar atent, mirar observar, i procurar el benestar a l’altre sigui aquest altre persona , objecte edifici.... i estimar.
Ens sembla que tots aquests anys he estat fent la mateixa feina: tenir cura d’un edifici, un equip , uns fills, ...
Un edifici amb una llarga història; reinventar els seus espais, mantenir la seva estructura, procurar la bellesa, la funció dels seus espais, engrandir-los, crear activitats...
I a dins la gent que hi treballa, allò que s’en diu equip. Un grup de gent que és com una família, unes relacions no sempre fàcils, una família que es fa i es desfà, tenir cura observar, procurar l’equilibri...Teixeixo una xarxa de relacions i de feina, d’amistat de vegades....teixeixo i em teixeixo...doncs aquí estic com a casa i estimo aquest espai on he trobat el paper, un paper en la vida
I uns fills que han nascut entre aquests anys i han crescut a l’hora que ha crescut el museu. El que queda per endavant es una tasca tan difícil com l’anterior: anar deixant, delegar les feines, observant amb més distancia. Anar deixant la corda al museu i amb els fills...un deslligar-se per donar espai als que venen....

Col·laboració d'Antoni Clapés per a Antikeres


guerrer ferit
qui tindrà cura de tu – després ?

la nova keres – llavis serrats – urpes com ganivets – esguard d’acer – dirà el desacord
premerà més i més la mordassa fins

l’incomprensible destí

guerrer moribund – inconscient – germen de guerra

camí vers l’Hades



Col·laboració de Elsa Plaza per a Antikeres


Afuera hacía frío, y vos me llevabas en tu vientre. Tu carne era fresca y perfumada. Y sonreías, de verdad, como después nunca te vi hacerlo. Miraste a la cámara, con el gesto cómplice. ¿Era un amigo quien los fotografiaba? Tampoco recuerdo esa mirada, ¿se perdió el día que nací? Papá, él sí posa ante la cámara, se sabe hermoso, la paternidad afirma su orgullo de varón, ¿Aún se amaban, te amaba?
Quizás hubieras querido guardarme siempre en tu seno, quizás pensabas que, al fin, tenías de verdad algo que nadie te quitaría. Recuerdo el olor de tus axilas, mi cabeza cobijada entre la blandura de tus senos.
Y hoy la visión de tu cuerpo me remite al mío como anticipo de los pliegues que derrotan la carne. Pliegues, bultos, voladizos blandos de ese barroco hecho de piel que cubre capa a capa a la jovencita que aún, allí escondida, sigue sonriendo, su cuerpo recostado contra un platanero de la plaza Garay, en el barrio de San Cristóbal en Buenos Aires.

Col·laboració de Dolores Romero per a Antikeres

Un día me llamó mi familia por teléfono: mi padre estaba ingresado, le había dado una embolia.
Vivo muy lejos de ellos, los pocos días que conseguí en el trabajo los pase con mi familia, apoyándonos los unos a los otros, nos turnábamos para ir a pasar las noches con mi padre.

Es tan triste ver como una persona tan llena de vida, de ilusiones de amor se rompe, y lo único que piensas es que está vivo y no quieres que se vaya, que se quede a tu lado así roto, aunque haya perdido el habla y parte de la movilidad.

De repente cambia todo, tus prioridades, el sentido de tu vida, respiras y vives de otra forma.
Se me acabaron los días de licencia, me volví a mi trabajo lejos de mi padre enfermo y de mi madre, que se convirtió en su cuidadora, de día y de noche estaba al lado de mi padre, tiene artrosis y muchos años encima, pero allí estaba pasando las noches en un sofá, viviendo en la habitación del hospital, cogida de la mano de mi padre. Nosotras sus hijas por una causa u otra vivíamos alejadas del problema, en total entre salidas y entradas del hospital, mi madre pasó cuatro años durmiendo en un sofá.

Otro día me llamaron por teléfono, mi padre había muerto, yo no había estado a su lado para poder despedirme, murió mientras mi hermana mayor y mi hermana pequeña le estaban lavando en su cama de hospital.

Intento cuidar y mimar a mi madre por todo lo que hizo y por todo lo que yo no hice,
Se ha convertido en el centro de mi creación, quisiera retener cada gesto suyo y si pudiera... cada latido de su corazón.

Col·laboració de Dolors Udina per a Antikeres

el que cuida és el cuidat

miércoles, 16 de febrero de 2011

Taula rodona dia 23 de febrer a les 19h


Taula rodona al voltant de la cura a càrrec de Marta Darder (artista visual), Magdalena Duran (artterapeuta), Claudia Truzzoli (psicoanalista), representants de Parelles Artístiques i personal del centre de Dia de Salud Mental de Granollers. Modera: Nora Ancarola.

Espai d'Arts Roca Umbert
C/Lluís Companys, 1
08401 Granollers
Tel: 938791803 / 938604795 (matí)

Aprofitarem la trobada per presentar el catàleg de la Trilogia de la Privadesa.

Col·laboració de Silvia Grünig en Antikeres

... vamos preñados

de nuestros padres...

Amos Oz

Estas manos, que han nutrido, acompañado, serenado, refrescado, sostenido y entregado a mi mamá.

Toda pequeñita. Sufriente.

ANTIKERES - Las manos de mi padre.


Col·laboració de Marta Darder per Antikeres

martes, 8 de febrero de 2011

Una trilogía en el ágora

La ciudad siempre se ha configurado alrededor de un espacio público, el ágora, la plaza, el foro. Poco a poco el lugar de encuentro se fue transformando pasando por estadios muy variados hasta llegar al punto en que la localización en sí es poco relevante. La comunicación y transmisión de acontecimientos se produce a tiempo "real" y lo interior y exterior son conceptos espaciales que se desvanecen frecuentemente.

Dicho esto, y a pesar de las dificultades que conlleva abordar cuestiones del ambiguo ámbito de lo privado, en el año 2004 Marga Ximenez y yo, decidimos trabajar a partir de experiencias personales ficcionadas, donde el tiempo de lo real y la velocidad de lo transmisible se ponen en contínua confrontación, poniendo en relieve los límites de la realidad individual y su apariencia pública. La tecnología, inevitable, participa como parte de los elementos utilizados en las instalaciones a la vez que como medio relacional con las más de 70 personas que colaboran en el proyecto, algunas de ellas ya desde sus inicios.

En un principio la intención fue de realizar un trabajo conjunto teniendo en cuenta los espacios compartidos, la casa, el taller, la galería (MXEspai1010) y los conflictos que podían producirse en ellos.

Después de 6 años concluimos el trabajo Trilogía de la privacidad que consideramos in progress no sólo por su extensión en el tiempo sino por las transformaciones que se han ido produciendo y la aparición de nuevas ideas que en cada presentación que seguimos realizando, enriquecen y amplían la idea original.


viernes, 28 de enero de 2011

inauguració exposició trilogia de la privadesa a roca umbert

Estimats amics i amigues,
us volem donar les gràcies per haver tingut l'amabilitat de voler compartir amb nosaltres aquest moment viscut ahir dijous 27 de gener de 2011 a Granollers a l'espai d'art Roca Umbert.
Vàrem poguer gaudir de les instal·lacions i les obres que hem creat a partir de 2004 i que amb aquesta exposició itinerant recopilem i intentem tornar a donar l'impuls que es mereixen.
De nou, gràcies i fins aviat. Us deixem unes instantànies del moment viscut amb tots vosaltres.
Atentament, Nora i Marga






miércoles, 26 de enero de 2011

Inauguració de l'exposició i presentació de la publicació de TRILOGIA DE LA PRIVADESA

Benvolgudes i benvolguts,

us convidem a l’espai:
Roca Umbert/Espai d'Art
C/ Lluís Companys 1
08401 Granollers
938 791 803
espaidarts@rocaumbert.cat
http://www.rocaumbert.cat/espaidarts/

el proper dijous 27 de gener a les 20h

Inauguració de l'exposició i presentació de la publicació de 

TRILOGIA DE LA PRIVADESA
http://www.rocaumbert.cat/espaidarts/cat/espai_arts_presentacio
 

Trilogia de la Privadesa és un treball que va començar al 2004, on el temps real i la velocitat de lo transmissible es posa en contínua confrontació posant en relleu els límits de la realitat individual i la seva aparença pública. La tecnologia participa com eina però també com mitjà relacional amb les més de 70 persones que col•laboren en el projecte, algunes de les quals des dels seus inicis.

A través dels treballs d’aquesta Trilogia entorn els arquetips mitològics i la figura de la dona es tracten temes que posen en qüestió la tòpica associació de la dona lligada a l'instint i la natura, és a dir al exclusiu mon d'allò privat i al també tòpic lligam de l'home amb la intel·ligència i la cultura d'allò públic.

El mite contraposat al logos racional: el mite permet acceptar l'enigma, des del mateix enigma. El relat mític transcendeix la raó, es basa amb els sentits i les creences, del temors i les esperances i conforma un relat total, alhora indefinit i infinit, conscient de l'inabastable de l'ésser. Trilogia de la privadesa s'articula en tres parts:

Sibil·la estudia la figura de la mitjancera i del poder que en ella recau, receptacle del missatge diví, personatge que coneix el futur sense poder transformar-lo, desitjant l'oblit i la mort per a deixar de recordar

Domus Àurea, tracta de la llar com a indret de poder, concentració de protecció i de repressió, origen de la vida tant en el sentit biològic com social.

Anti-Keres com a cloenda dels dos primers: les figures mitològiques femenines que tenen cura dels malalts, i que estan presents en el trànsit de la vida a la mort com un àngel que protegeix, amb barreja de dolça companyia i alhora pròleg de l'aire gèlid de la mort.


Us esperem!
Nora Ancarola
Marga Ximenez

sábado, 15 de enero de 2011

benvinguts al nou bloc de la trilogia de la privadesa

Estimats amics, amigues, col·laboradors i a tothom en general,
obrim un nou capítol on la trilogia de la privadesa (sibil·la, domus aurea i antikeres) pren un nou camí. L'exposició itinerant que s'inaugura el 27 de gener de 2011 a Granollers i arreu de diferents punts del territori espanyol (i si tot va bé, més enllà) serà el nou punt de partida així com d'inflexió.
Creiem que amb aquesta nova eina tothom podrà manifestar-se i compartir les experiències que esdevinguin d'aquesta trilogia.
Us mantindrem informats amb tot allò que pugui ser del vostre interès i ens agradaria que ens poguéssiu aportar nous continguts i vivències per tal d'ampliar-ho.